dimecres, 20 de maig de 2009

La llengua i els Països Catalans

Fa unes setmanes apareixia a l'editorial del setmanari Nova Tàrrega un article necessari, raonat: les instruccions que acompanyen els electrodomèstics mai, o en contades ocasions, apareixen en la nostra llengua, en català. El col·lectiu Perquè vull! de Tàrrega, recolzem l'article i no parem de repetir i de repetir-nos que la nostra llengua no és troba en una situació de normalitat. Després de més de 30 anys de canvi polític a l'Estat no hem arribat a una situació adequada ni plena per la llengua. Així, voldríem evidenciar alguna altra situació prou quotidiana en què aquesta es troba mancada, menystinguda o marginada.


En l'àmbit cinematogràfic encara hi tenim diverses mancances i no és solament el fet de les poques pel·lícules que al cinema podem veure en la nostra llengua, sinó que quan anem a la Biblioteca Central Comarcal de Tàrrega, per exemple, –i no en dono la culpa als responsables locals, pretenc només mostrar una realitat– confirmem que la immensa majoria de pel·lícules són en castellà i, és clar, que les estrangeres no estan precisament subtitulades en català. I això, per no dir el poc nombre de pel·lícules que s’ hi realitzen. Una altra prova de la no normalitat lingüística que vivim és el fet de què existeixen entitats o associacions civils en defensa de la llengua. Celebro, és clar, que a l’Urgell es faci un Circuit de Cinema Infantil en català però això demostra que tenim una mancança, un problema que, repeteixo, encara arrosseguem després de 30 anys. Una altra situació objectiva és que en les discoteques o pubs nocturns de les nostres comarques, on el català és encara prou hegemònic socialment, no s’ escolten cançons en català. Totes són en anglès o en castellà, fins i tot alguna en italià o portuguès, però no en la nostra llengua pròpia. Potser amb sort en sona alguna, sí, no us ho negarem, però no és estrany que en el nostre país no sentim cançons en la nostra llengua quan sortim de festa? Un altre fet és la vergonyosa situació en què es troba el català prop de les nostres terres, a la Franja de Ponent, on sols és una llengua optativa a l’ escola i on no existeix a l’Estatut autonòmic una llei de llengües real que ni tan sols denomini amb el seu nom l’aragonès o el català. En aquest territori es troba un humiliant i clar exemple de diglòssia. Sembla que al Principat els socialistes del PSOE defensen la llengua, i en certa mesura és veritat, però els seus companys de partit no ho fan a l'Aragó -per no parlar de la situació del País Valencià- potser perquè no en poden treure un rèdit electoral. Ens atrevim a dir que tot el contrari, més aviat. Aquestes només són algunes de les moltes mostres que, malauradament, avui trobem, però no ens voldríem allargar més en aquest assumpte que, com deia, ens ha inspirat l'article de l'Albert Pont.


Ens agradaria passar a un altre seguit de reflexions que tenen a veure amb el fet nacional de la nostra terra. Cap català del Principat, o més aviat, molts pocs, es recorden de la diada del País Valencià. El 25 d’abril és un dia important pels valencians i ho hauria de ser pel conjunt dels catalans. Representa la mateixa data, uns anys abans, el 1707, que per als barcelonins fou l’ 11 de setembre de 1714. Potser els catalans d’aquí prefereixen no recordar-ho o no reivindicar-ho perquè així és més senzill, més fàcil, més bonic, el fet de lluitar per la llibertat d'una part de la nació, la Catalunya estricta o Principat de Catalunya, i oblidar o apartar la vista de la nació íntegra: els Països Catalans. Els altres territoris (País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord) junt amb els quals els catalans estrictes o principatins en compartim història, costums, cultura i llengua conformen els anomenats Països Catalans; no ho oblidem: tan pròpia és per nosaltres com per ells la llengua catalana. Manuel de Pedrolo deia que quan ataquen la llengua als valencians no hem de preocupar-nos perquè ens ho puguin fer també a nosaltres sinó que ja ens ho estan fent pel fet que som el mateix poble i parlem la mateixa llengua. Amb la defensa del català no demanem imposar-lo a altres territoris sinó conservar-lo als nostres o, en tot cas, reposar-lo als indrets pròxims d'on en fou origen. Així, doncs, ens considerem independentistes, és a dir, reclamem i ens organitzem per aconseguir la independència nacional dels Països Catalans, la nació íntegra i no a mitges tintes com pretenen altres. Potser aquí alguns direu que els valencians no ens volen, i que els mallorquins… però nosaltres us hem de dir que aquest ha de ser el nostre projecte nacional i que com cada any, per exemple, pel 25 d'abril a la ciutat de València hi va haver una manifestació per la llibertat dels Països Catalans. I una altra aquest passat cap de setmana: el dia 9 de maig convocada com cada any per Acció Cultural del País Valencià. No ha de ser una qüestió de senzillesa o realitat a mitges el fet de defensar únicament la llibertat de Catalunya sinó una qüestió de dignitat i de plena consciència nacional perquè el que no podem fer és que 350 anys després de la Guerra dels Segadors i 302 anys de l’ inici de la derrota de la Guerra de Successió a Almansa ens hagin adormit i sotmès com a poble en el seu conjunt. No podem permetre que l'enemic, els nostres enemics, els Estats espanyol i francès, se’n surtin amb el seu imperialisme. Ens han esmicolat com a poble, no ja geogràficament, que és molt dolorós, sinó també, n’és una conseqüència, mentalment, col·lectivament, nacionalment, i són aquests també els que no ens volen tal com som i els que ens han negat i ens neguen exercir el nostre dret radicalment democràtic de l'autodeterminació, és a dir, escollir lliurement, pacíficament, políticament què volem i a on volem pertànyer si és que volem. Demanem això: democràcia, però de veritat. Hem de continuar prenent consciència i no hem d’ escoltar a aquells que ens volen súbdits, alienats i mesells.


Sense València no hi ha independència!


Un poble que lluita pot perdre però un poble que no lluita està perdut!