El proper divendres 17 de juliol a les vuit del vespre tindrà lloc a la sala adjunta de la Biblioteca Comarcal de Tàrrega una xerrada sobre la situació de crisi que vivim.
L’organitza el Col·lectiu Perquè Vull! de Tàrrega sota el títol “Les raons de la crisi actual i les seves conseqüències i alternatives” i anirà a càrrec de Josep Manel Busqueta, membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, formació d’un grup d’economistes que es qüestiona fermament el model capitalista. Des del Col·lectiu Perquè Vull! entenem que el sistema capitalista es basa en les desigualtats i l’explotació i denunciem que actualment al nostre país aquesta crisi encara aguditza més la precarietat entre les classes desfavorides, els joves i les persones immigrades, destrueix el nostre territori i patrimoni col·lectius i justifica l’atur generalitzat que ja afecta a més d’un milió de persones arreu dels Països Catalans.
Animem a tots els targarins i veïns de l’Urgell a què assisteixin a aquesta xerrada per debatre, conèixer i afrontar millor la situació. Us hi esperem!
Fa unes setmanes apareixia a l'editorial del setmanari Nova Tàrrega un article necessari, raonat: les instruccions que acompanyen els electrodomèstics mai, o en contades ocasions, apareixen en la nostra llengua, en català. El col·lectiu Perquè vull! de Tàrrega, recolzem l'article i no parem de repetir i de repetir-nos que la nostra llengua no és troba en una situació de normalitat. Després de més de 30 anys de canvi polític a l'Estat no hem arribat a una situació adequada ni plena per la llengua. Així, voldríem evidenciar alguna altra situació prou quotidiana en què aquesta es troba mancada, menystinguda o marginada.
En l'àmbit cinematogràfic encara hi tenim diverses mancances i no és solament el fet de les poques pel·lícules que al cinema podem veure en la nostra llengua, sinó que quan anem a la Biblioteca Central Comarcal de Tàrrega, per exemple, –i no en dono la culpa als responsables locals, pretenc només mostrar una realitat– confirmem que la immensa majoria de pel·lícules són en castellà i, és clar, que les estrangeres no estan precisament subtitulades en català. I això, per no dir el poc nombre de pel·lícules que s’ hi realitzen. Una altra prova de la no normalitat lingüística que vivim és el fet de què existeixen entitats o associacions civils en defensa de la llengua. Celebro, és clar, que a l’Urgell es faci un Circuit de Cinema Infantil en català però això demostra que tenim una mancança, un problema que, repeteixo, encara arrosseguem després de 30 anys. Una altra situació objectiva és que en les discoteques o pubs nocturns de les nostres comarques, on el català és encara prou hegemònic socialment, no s’ escolten cançons en català. Totes són en anglès o en castellà, fins i tot alguna en italià o portuguès, però no en la nostra llengua pròpia. Potser amb sort en sona alguna, sí, no us ho negarem, però no és estrany que en el nostre país no sentim cançons en la nostra llengua quan sortim de festa? Un altre fet és la vergonyosa situació en què es troba el català prop de les nostres terres, a la Franja de Ponent, on sols és una llengua optativa a l’ escola i on no existeix a l’Estatut autonòmic una llei de llengües real que ni tan sols denomini amb el seu nom l’aragonès o el català. En aquest territori es troba un humiliant i clar exemple de diglòssia. Sembla que al Principat els socialistes del PSOE defensen la llengua, i en certa mesura és veritat, però els seus companys de partit no ho fan a l'Aragó -per no parlar de la situació del País Valencià- potser perquè no en poden treure un rèdit electoral. Ens atrevim a dir que tot el contrari, més aviat. Aquestes només són algunes de les moltes mostres que, malauradament, avui trobem, però no ens voldríem allargar més en aquest assumpte que, com deia, ens ha inspirat l'article de l'Albert Pont.
Ens agradaria passar a un altre seguit de reflexions que tenen a veure amb el fet nacional de la nostra terra. Cap català del Principat, o més aviat, molts pocs, es recorden de la diada del País Valencià. El 25 d’abril és un dia important pels valencians i ho hauria de ser pel conjunt dels catalans. Representa la mateixa data, uns anys abans, el 1707, que per als barcelonins fou l’ 11 de setembre de 1714. Potser els catalans d’aquí prefereixen no recordar-ho o no reivindicar-ho perquè així és més senzill, més fàcil, més bonic, el fet de lluitar per la llibertat d'una part de la nació, la Catalunya estricta o Principat de Catalunya, i oblidar o apartar la vista de la nació íntegra: els Països Catalans. Els altres territoris (País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Andorra i Catalunya Nord) junt amb els quals els catalans estrictes o principatins en compartim història, costums, cultura i llengua conformen els anomenats Països Catalans; no ho oblidem: tan pròpia és per nosaltres com per ells la llengua catalana. Manuel de Pedrolo deia que quan ataquen la llengua als valencians no hem de preocupar-nos perquè ens ho puguin fer també a nosaltres sinó que ja ens ho estan fent pel fet que som el mateix poble i parlem la mateixa llengua. Amb la defensa del català no demanem imposar-lo a altres territoris sinó conservar-lo als nostres o, en tot cas, reposar-lo als indrets pròxims d'on en fou origen. Així, doncs, ens considerem independentistes, és a dir, reclamem i ens organitzem per aconseguir la independència nacional dels Països Catalans, la nació íntegra i no a mitges tintes com pretenen altres. Potser aquí alguns direu que els valencians no ens volen, i que els mallorquins… però nosaltres us hem de dir que aquest ha de ser el nostre projecte nacional i que com cada any, per exemple, pel 25 d'abril a la ciutat de València hi va haver una manifestació per la llibertat dels Països Catalans. I una altra aquest passat cap de setmana: el dia 9 de maig convocada com cada any per Acció Cultural del País Valencià. No ha de ser una qüestió de senzillesa o realitat a mitges el fet de defensar únicament la llibertat de Catalunya sinó una qüestió de dignitat i de plena consciència nacional perquè el que no podem fer és que 350 anys després de la Guerra dels Segadors i 302 anys de l’ inici de la derrota de la Guerra de Successió a Almansa ens hagin adormit i sotmès com a poble en el seu conjunt. No podem permetre que l'enemic, els nostres enemics, els Estats espanyol i francès, se’n surtin amb el seu imperialisme. Ens han esmicolat com a poble, no ja geogràficament, que és molt dolorós, sinó també, n’és una conseqüència, mentalment, col·lectivament, nacionalment, i són aquests també els que no ens volen tal com som i els que ens han negat i ens neguen exercir el nostre dret radicalment democràtic de l'autodeterminació, és a dir, escollir lliurement, pacíficament, políticament què volem i a on volem pertànyer si és que volem. Demanem això: democràcia, però de veritat. Hem de continuar prenent consciència i no hem d’ escoltar a aquells que ens volen súbdits, alienats i mesells.
Sense València no hi ha independència!
Un poble que lluita pot perdre però un poble que no lluita està perdut!
Aquest passat 25 d’Abril diversos membres de l’Associació Guixanet i del Col·lectiu Perquè Vull! vàrem repintar el mural que des de fa quinze anys forma part de la fisonomia del carrer Capellans de Tàrrega.
Un dia tan especial com aquest, recordant la derrota de les tropes de Carles d’Austria en mans de les de Felip V a la batalla d’Almansa el 1707 i celebrant la diada del País Valencià, va ser l’elegit per a fer un rentat de cara a aquest històric mural. Els anys i diverses pintades, algunes de caire feixista, l’havien deixat força malmès i necessitava una bona repassada. Amb un ull mirant al cel ennuvolat i pinzells en mà, una desena de membres d’aquestes entitats targarines (vegeu la foto adjunta) ens encarregàrem de deixar el mural tal i com l’havien creat uns quants joves anys endarrera. Aquest, cal recordar-ho, fa memòria dels anys passat des d’una altra data d’infaust record, l’11 de Setembre de 1714 fins el moment de creació del mural, l’any 1994. 280 anys d’ocupació d’aquesta país que segueixen augmentant dia a dia, any a any.
Esperem en breu realitzar algun altre mural de caire similar i comptar amb la vostra ajuda en la seva elaboració. Visca la Terra Lliure!
Us convidem a tots i totes a venir el pròxim dissabte, 25 d'Abril a partir de les cinc de la tarda, a ajudar-nos en una data tan senyalada com aquesta, la Diada del País Valencià, a repintar el mural que fa uns anys varen realitzar un seguit de joves al carrer Capellans de Tàrrega. La pintada reivindicativa, recordant la data de l'11 de Setembre de 1714, necessita una rentada de cara ja que hi ha diverses pintades que l'embruten. El Col·lectiu, conjuntament amb l'Associació Guixanet de Tàrrega, organitza aquesta repintada. Per part nostra posarem la pintura, berenar, porrons per refrescar la gola i música per animar la tarda. Tan sols us demanem que porteu pinzells i ganes de donar un cop de mà.
El proper dissabte 25 d’abril el País Valencià torna a commemorar la desfeta d’Almansa i l’inici de l’ocupació espanyola ara fa 302 anys. Enguany, a aquesta efemèride se li suma una altra: els 70 anys de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de València. Per si fóra poc, la conjuntura econòmica i social actual no pot ser més angoixosa pels treballadors catalans, els quals estem patint en primera persona l’onada de retalls socials que comporta la crisi del sistema actual.
Amb aquestes raons a les esquenes, la campanya “300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència”, que aplega l'esquerra independentista, fa una crida per participar activament en la manifestació i la resta d'actes convocats a València, un any més, pel proper 25 d’abril.
Des de Ponent s'ha organitzat un autocar per assistir-hi. Apunta-t'hi!:
DISSABTE 25 D'ABRIL
- Sortida de Lleida a les 06:00h, davant l'edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida.
- A les 12h, s'assistirà a la manifestació i acte polític que les assemblees de joves del país convoquen a la localitat de Torrent (pròxima a València), seguit de dinar popular.
- A les 18h, hi haurà una mostra de cultura popular a València (Pl.Sant Agustí), seguida de la manifestació que convoca l'esquerra independentista i l'acte polític que es realitzarà just a sota de les Torres de Serrans.
- Després dels concerts -gratuïts-, sobre la 01:00 de la matinada, es tornarà cap a Lleida.
Des del Col·lectiu Perquè Vull ens fem ressò d'aquesta convocatòria i de la possibilitat d'assistir-hi des de Ponent i a la vegada ens adherim al manifest de la diada d'enguany, que és el següent:
25 d'abril de 2009. Un nou 25 d'abril de reptes, de lluita, de treball, de mobilització, d'esperances, de records per als qui no estan amb nosaltres. Un nou 25 d'abril en el qual recuperar les velles consignes de llibertat per al nostre poble, però també de reivindicar un canvi en les també velles estructures opressores i explotadores.
Un nou 25 d'abril en el qual reivindicar la memòria de les oblidades, de les víctimes republicanes, comunistes, anarquistes, feministes, valencianistes, revolucionàries, de les obreres i camperoles, de les dones i estudiants. En definitiva, la memòria de totes aquelles que ho pergueren tot fa justament setanta anys, amb la victòria del general Franco, que és la victòria del feixisme, del catolicisme reaccionari, de la burgesia i dels terratinents. Hui, setanta anys després, les afussellades, les soterrades a les fosses comunes, les presoneres de camps de concentració i presons, les exiliades, les silenciades per 40 anys i més de franquisme, encara esperen justícia. Una justícia que mai vindrà dels que hui dirigeixen unes institucions que són hereves dels vencedors de la Guerra, i que tampoc vindrà dels que són fills putatius del dictador. Només les treballadores recuperarem la història que ens volen furtar. Una història que és la de totes les que ens criden des de les fosses comunes del Cementeri General de València, des dels molls del port d'Alacant, des dels camps dels Ametlers i d'Albatera, des del Convent de Santa Clara, des dels monetirs de Santa Maria del Puig i Sant Miquel dels Reis. Un nou 25 d'abril en el qual reclamar un canvi en el sistema econòmic, el capitalisme, que s'ha ensenyorat dels Països Catalans i de la pràctica totalitat de la humanitat, i que ha portat milions de persones a la misèria i a la destrucció dels recursos naturals del Planeta. A hores d'ara som quasi 1.000.000 de treballadores dels Països Catalans les que hem perdut la nostra feina; al mateix temps, les multinacionals i els bancs mantenen elevadíssimes taxes de benefici i, quan aquests no són els esperats, noves retallades socials o injeccions de diners públics pretenen garantir els marges de benefici dels poderosos.
A la resta del planeta, i especialment al Tercer Món, creix encara més la pobressa. Hui en dia, ara mateix, s'ha posat en evidència i amb la major cruesa el que l'esquerra ve denunciant des de fa més de 150 anys: que el capitalisme és un sistema desigual i explotador en la seua pròpia naturalesa, que només genera beneficis i benestar per a uns pocs mentres condemna a la immensa majoria de la població mundial a la misèria. Resulta imprescindible, doncs, per a la pròpia supervivència de la humanitat, la detsrucció del capitalisme i la construcció d'un nou sistema que puga garantir la igualtat, la justícia social, el repartiment del treball i de la riquesa, la pervivència de l'entorn natural, l'accés universal als serveis públics com ara l'educació, la sanitat, l'alimentació, la vivenda, el transport, el treball, o l'assistència social; en definiva, un sistema que permeta viure amb dignitat a totes les persones que ara i en un futur viurem en la Terra.
Un nou 25 d'abril en el qual tornar a recordar els 302 anys de la derrota d'Almansa, denunciant que després de més tres segles de dominació espanyola i francesa i d'inclusió, per la força de les armes, dels Països Catalans en el projecte imperialista espanyol i francès, el nostre poble encara està ben lluny d'asolir unes mínimes quotes de democràcia i autogovern. Encara és l'hora que el català puga viure amb plena normalitat als carrers dels Països Catalans, i molt especialment al nord i al sud. Encara és l'hora que se'ns puga reconèixer la unitat del nostre territori, dividit i fragmentat en autonomies, departaments i estats. Encara és l'hora que els polítics que gestionen les institucions miren més pel bé del seu poble que pel de la seua butxaca.
25 d'abril de 2009. Per la memòria de les oblidades. Per la dignitat de les treballadores. Per l'emancipació de les nacions oprimides. Per la justícia social del nostre poble.
